El Videojoc

Núria Calafell i Viayna. Col·laboradora del Tot Mataró

Blocs, espai de contes, video jocs

Ni tan sols eren les vuit del matí que el Marcel ja tenia el nas davant la consola de videojocs. Eren vacances de Setmana Santa i no hi havia col·legi.


Temps enrere, quan el Marcel era més petit, es quedava dormint fins a les deu o les onze del matí, però ara era diferent. Havia descobert el món dels videojocs i s’hi havia afeccionat en cos i ànima.

A la seva mare no li feia gens de gràcia que el noi tingués aquesta passió, encara que reconeixia que era un expert en noves tecnologies, i de vegades pensava que potser  li seria profitós el dia de demà. Tot i amb això, n’estava descontenta. Les baralles entre mare i fill eren constants. Els estudis del noi no anaven gaire bé, sempre aprovava just. I això no succeïa, perquè el noi no donés per a més, sinó perquè en vers d’estudiar jugava amb la consola.

- Ja hi tornem a ser! – Va protestar la mare quan va entrar a l’habitació del Marcel.
- Estic de vacances, mare. – Va respondre ell, sense treure la vista del televisor.
- Potser podries aprofitar una mica el temps per repassar les matemàtiques, que és del que vas més fluix.
- Ja ho faré després. – Li contestà el Marcel.
    La mare va començar a collir la roba que el Marcel sempre deixava a terra. Era un desendreçat, un deixat. No tenia  cura de les seves coses. Ni tan sols dels seus videojocs, que sempre estaven escampats per tota l’habitació.
    -  Un dia et llençaré tots els videojocs a les escombraries – El va amenaçar ella. – N’estic farta que passis de tot.
La mare va sortir de l’habitació feta una fera. Era tard. Havia d’anar a treballar. Ja havia agafat la bossa per sortir de casa, quan es va recordar que havia de demanar al seu fill li fes un encàrrec, i va recular.
- Hauries d’anar a la gestoria a recollir-me uns documents. Jo no puc anar-hi, vaig amb el temps just. – Li pregà ella, mentre es mirava el rellotge.
- D’acord. – Li contestà ell sense  mirar-la.

Les hores del matí passaven sense que el Marcel se n’adonés. No va aixecar-se  per anar a la cuina a buscar l’esmorzar. No va  agafar el telèfon quan va sonar, ni va obrir la porta al carter.
Ja passaven uns minuts de les dues del migdia. La porta del pis es va obrir. La mare entrava carregada amb bosses del mercat.
- Marcel, ja sóc a casa! – Va saludar ella.
Varies vegades va cridar el nom del seu fill, i en cap d’elles en va rebre resposta. Una mica enfadada va dirigir-se a l’habitació del noi. El Marcel tenia la música del videojoc a tota marxa.
- Altra vegada et trobo aquí! – Va cridar, ara enfurismada. – Ja  entenc per què no m’has sentit. Baixa això!.
La mare va apropar-se al televisor i el va apagar.
Però què fas? – El Marcel va donar un cop brusc al braç de la seva mare.
Ella se’l mirà fixament.
- Em tens farta, fill! – Li digué desconcertada.
El Marcel havia complert tretze anys feia poc. Des de feia temps el seu caràcter havia canviat molt. De fet, aquesta transformació havia coincidit amb la separació dels pares. Per aquesta raó la mare havia estat una mica tova vers l’educació del seu fill. Per això havia consentit que passes hores jugant amb els videojocs. Però ara estava decidida que la situació canviés. No podia tolerar que el Marcel es criés com un noi consentit i mal educat.
- M’has anat a recollir aquells documents?
-  Quins documents? – Va preguntar ell amb estranyesa.
- Ho sabia. Sabia que no m’havies escoltat. Sabia que no paraves atenció al que et demanava. Sempre amb la vista posada en el televisor, i les mans agafant aquest estúpid comandament.
L’ambient s’anava carregant per moments  i van començar a discutir. Però la disputa que van mantenir no va ser diferent de les altres. El tema sempre era el mateix, els videojocs. Ara ella se’n penedia  d’haver-li comprat la seva primera consola i  tots els jocs. Però, en aquell moment, havia pensat que aquesta distracció l’ajudaria a superar el mal tràngol del divorci.

El Marcel no va dinar aquell dia, i fins i tot va optar per tancar-se a la seva habitació.
 La mare, molt preocupada pel comportament del noi, va anar a picar la porta de l’habitació del Marcel abans de marxar cap a la feina.  Com era habitual no va respondre. Això va fer que ella es tornés a desesperar i va començar a copejar-la. Va ser en va. El Marcel  no va baixar del burro. La Mare va fer un esforç per intentar calmar-se.
- Trucaré al Marc, que vingui a jugar amb tu. M’he trobat la seva mare, i m’ha dit  que  té moltes ganes de veure’t. Com que tu no el truques…
El Marcel no va dir res, encara que l’havia sentit.
- Saps, Marcel?, M’agradaria que un dia d’aquests, quan arribés a casa, et trobés enganxat a la consola de videojocs. – Va dir-li ella amb rancúnia mentre marxava.
El Marcel tornava a quedar-se sol a casa. Va sentir-se bé, com alliberat. Sempre que estava sol se sentia així. Va pensar que no tenia masa ganes de veure al Marc. El distrauria amb altres coses i no podria acabar la partida del videojoc. Per la mare, aquest aïllament començava a ser un problema. Per això havia convidat  al Marc, el millor amic d’en Marcel. Al noi no li va costar gens acceptar la invitació.
Cap a les quatre de la tarda, el Marc trucava al timbre de la porta de l’edifici de casa del Marcel. Va insistir-hi varies vegades, però no va obtenir resposta. El Marc sabia que el seu amic de vegades estava tan absort en el videojoc que no sentia el timbre de la porta ni del telèfon. Rendit, ja anava a marxar quan una veïna li va obrir la porta.
Va pujar fins al pis del Marcel, i va trucar a la porta.
El Marcel ara si va sentir el timbre. Primer va decidir que no obriria al seu amic, que es feria el sord, després, però, va repensar-s’ho i amb desgana, va voler aixecar-se de la cadira per anar a rebre el Marc. Desgraciadament no va poder fer-ho. Semblava com si el seu cul estigués enganxat a la cadira. De fet no podia moure ni cames, ni braços, ni el cap. Tampoc podia deixar el comandament, ni podia parar de jugar. Els dits de les mans continuaven movent-se per entre els botons del controlador. Feien cas omís a les ordres del seu cervell.

    El soroll del timbre es barrejava amb el de cops a la porta. En Marc es començava a impacientar. No entenia com el seu amic podia haver-se tornat d’aquella manera. Tan amistós i tan alegre com havia estat fins aleshores. Sempre disposat a anar amb els amics on calgués per fer diferents activitats. Ara el veia com un estrany. Ja no el considerava el seu millor amic. Un amic no es fa el sord.
 

   El Marcel va començar a suar en comprovar que tampoc podia cridar. Estava copsat. Atrapat per aquella consola i el seu videojoc. No podia deixar de jugar. Sabia que el seu amic era a l’altre costat de la porta i va tornar a intentar desfer-se d’aquell malefici,  d’aquell encanteri. Però res. Res no va poder fer. Després va sentir com en Marc li cridava:
- Ets un mal amic, Marcel. Me’n vaig i no tornis a convidar-me mai més!
Al Marcel li van començar a caure les llàgrimes quan va escoltar el soroll de passes del seu amic que marxava escales avall.

Van anar passant els segons, els minuts, i les hores. Pel Marcel va ser  una tortura. Continuava allà, plantat al davant de la seva consola, sense poder deixar de jugar, sense poder moure  un sol dit, sense poder desviar la mirada del monitor. Però el seu cap no estava pendent del videojoc. Era l’única cosa que podia controlar, els seus pensaments. I ara pensava en totes les coses mal fetes, amb les discussions mantingudes amb la seva mare, i amb el seu amic Marc, a qui segurament havia fet molt mal.

La suor li havia mullat part de la samarreta. Ara la calefacció el molestava. Sentia com el seu cor bategava de pressa, sorollós, degut a la tensió que estava suportant. De sobte, va recordar les paraules de la seva mare:
“Hauries de quedar-te enganxat a la consola”. - Curiós. Ara resultava que la seva mare era… bruixa, potser?.

Com desitjava el Marcel sentir el soroll de la porta en obrir-se, i escoltar la veu de la seva mare saludant-lo. Feia temps que no ho esperava amb tantes ganes. No sabia quina hora era, ni quan faltava perquè ella arribés. Va resignar-se. Va decidir tranquil·litzar-se i aguantar.

Ja era fosc. Ho va saber perquè per la finestra ja no hi entrava la claror del dia. L'única claredat existent a l’habitació era la llum que desprenia el televisor.

 A la fi va sentir el soroll de la porta, i la veu dolça de la mare saludant-lo. Ella va anar fins al menjador. Va estranyar-se una mica en veure que la casa era a les fosques. Això volia dir  que el seu fill no havia sortit de la seva habitació en tota la tarda. Va fer una ganyota de desaprovació, i va dirigir-se a la cuina.  
- “Per què la mare no ve a veure’m?” – Va pensar el noi angoixat. - “Encara que té raó,  ella sap que jo no li faré cas.”
El Marcel va tornar a plorar. Tenia tantes ganes d’abraçar la seva mare i demanar-li perdó…
La mare del Marcel va decidir donar-se un bany abans de posar-se a preparar el sopar. Li feia mal el cap i necessitava relaxar-se. Va obrir l’aixeta i va asseure’s a esperar que s’omplís la banyera.
-“Quina cara”. – Pensà ella.- “El Marcel no ha sortit de la seva habitació. Encara li dura la ximpleria. Com si ell tingués la raó. Quines penques!”

Va decidir oblidar-se del seu fill. S’ho mereixia. Ja anava a ficar-se dins la banyera, quan va recordar un fet indiscutible. El Marc havia d’anar a jugar amb el Marcel. La mare es va estranyar que el noi ja s’hagués marxat, ja que quan anava a casa seva acostumava a quedar-se a sopar. A més, ella li ho havia demanat. Va sortir com un llamp de la cambra de bany i va dirigir-se a l’habitació del seu fill.
- Déu meu! – Va exclamar  en veure la fila que feia el seu fill.
La mare havia encès el llum i contemplava horroritzada al Marcel. Va veure com les llàgrimes li queien galtes avall, com tenia la samarreta de xopa, i com la pal·lidesa de la seva cara feia ressaltar encara més el vermell dels seus ulls. El terror en la mirada del noi era evident. Va córrer a abraçar-lo, i el va petonejar. El Marcel va quedar lliure d’aquell terrible malefici.
- Ho sento, mare. Ho sento, mare! – No deixava de dir entre gemecs.
El Marcel, del tot escarmentat, comprovava que ara el seu cos obeïa les ordres del seu cervell.

Núria Calafell i Viayna

Comercial i escriptora per vocació. Ha guanyat dos premis literaris.

El Tot Mataró i Maresme
Carrer d'en Xammar, 11
08301 - Mataró

Tel: 93 796 16 42
Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.
Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.

Anuncieu-vos a El Tot Mataró!
Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la. / Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.

© El Tot Mataró i Maresme - 2014

Avís legal i condicions generals d'ús
Advertència de privacitat

Lloc web desenvolupat per tàctic.cat

Amb la col·laboració de: